Després de sortir de la presó, Albert Speer rep un historiador-funcionari de la RDA en el seu antic despatx, un edifici actualment en obres de remodelació, on Speer havia desenvolupat el projecte de remodelació de Berlín, rebatejada Germania, com a capital del Reich per a després d’una victòria del nazisme que no es va produir. És un despatx on havia passat llargues hores amb Hitler planificant tots els detalls d’aquesta megalòpolis.

De la conversa amb el seu interlocutor, n’emanen reflexions sobre el poder, la barbàrie i la visió i revisió de la història recent que es va entrellaçant amb una trama d’equívocs i enganys.

Direcció: Ramon Simó

Intèrprets: Pep Munné i Xavier Ripoll

Espai escènic i vestuari: Duna Homedes

Aimé Césaire, nascut a la Martinica el 1913 i mort al 2008, va ser un poeta i polític de
gran influència intel·lectual i moral a tota la francofonia. Va posar en peu el concepte
de la negritud, sobre el qual s’han bastit una gran part dels moviments intel·lectuals i
polítics d’alliberament a l’Àfrica i i el reconeixement des d’Europa d’una realitat cultural
i política original, intel·lectualment potent i autònoma.

Necessitem reconnectar íntimament amb el poeta, extreure’n la profunditat de les
paraules, per interrogar-nos sobre l’absurd i la realitat. En Aimé Césaire, el passat i el
present, la història i l’actualitat, es barregen.

En aquests moments, en què assistim als últims sobresalts d’un món esquinçat per les
seves pròpies contradiccions, volem sense renegar de res, continuar a reconèixer el

Poema, la seva càrrega de pólvora, d’escàndol, de desbandada, de disbarat i d’enlluer-
nament.

En la travessia d’una vida, com fer arrelar una humanitat posada en peus i lliure? Com erigir una nova ciutat sense fortí amb foc nutrici, un foc de farga i no de bomba?

Com aconseguir sostenir la flama per mantenir-la viva?  M’agradaria utilitzar l’alè de lapoesia per qüestionar l’alè de la vida. Aquest verb vivificant que ens uneix al secret del’ànima. Vull cercar amb l’obra de Césaire el que és aliment humà, aliment viu.

Uns fantasmes en vagareig viuen en nosaltres i ens habiten. I la por ens conquesta cadadia. Ens envaeix, ens fa fràgils en el nostre espai interior. Què podem fer per reunirenergies per mantenir-nos drets?La poesia de Césaire es manté viva. Ha acompanyat sempre, i ho continua fent, laformació intel·lectual, literària i política de totes les generacions francòfones que vanpassar per la seva obra. És, a més, una font d’inspiració i una manera d’interrogar-sesobre un mateix. 

Autoria: Dramaturgia de Odile Sankara a partir de poemes d'Aime Cesaire

Direcció: Odile Sankara i Albert de la Torre

Producció: Júlia Simo Puyo i Agnès Blot